No tens on començar ni on acabar. Vius sense rumb, aferrant-te a tot allò que trobes, a tot allò que et sembla prou segur i estable per ajudar-te a tirar endavant. Però oblides que de vegades, les aparences enganyen i el que sembla una peça clau del teu trencaclosques esdevé el motiu de la teva bogeria. És una bogeria eufòrica que et fa vibrar en tot moment i no et deixa descansar ni per ordenar els pensaments. T’impulsa i et recompensa amb petites il•lusions que fan que no et rendeixis i continuïs endavant, buscant la cosa, el fet o, qui sap, si la persona indicada. I a mesura que passa el temps t’adones que la vida és el més fals, estúpid i divertit dels jocs, i t’agradaria mirar-te’l des de fora i riure dels teus moviments de principiant. Però no pots.

Servidoras se van a Amsterdam. Prometemos escribir y darle al click a tope.

Pequeña lista de cosas que no pueden faltar allí:

1. Felicidad en estado puro.
2. Sonrisas perfectas.
3. Noches empapadas en alcohol.
4. Razones enloquecidas.
5. Bicicletas en todas partes.
6. Largas tardes en el parque con cariocas, libros y música.
7. Hilo para coser palabras sinceras.
8. Dos (co)razones.
9. Cámeras (de fotos y vídeo).
10. Libreta amarilla, de un amarillo (des)colorido.
11. Abrazos de osos.
12. Pintauñas de colores.
13. Dr. Martens.
14. Calles interminables.
15. Muchas cervezas.
16. Escritos personales.
17. Dibujos ilógicos.
18. Lluvia y sol.
19. Pájaros de colores.
20. Perdernos entre calles, bicis y canales.
21. Humanos inhumanos.
22. Nuevas culturas, nuevos lugares, nuevas sensaciones.
23. Infinidad de cosas que con palabras se quedan cortas.
24. En definitiva, nosotras allí, solas, con todo eso en nuestras manos (y mentes).



Vaarwel!

(Co)razón. Lo siento, los cambios me dan miedo.

Me levantaba cada día a les 7:37 de la mañana y pasaba 17 minutos exactos en la ducha. Desayunaba café con dos cucharadas y media de azúcar y leía solo las páginas impares del periódico, en un intento frustrado de tener cierto control sobre la información que mi cerebro absorbía. Cogía el metro de las 8:13 y me sentaba en el asiento que hacía 4 empezando a contar por la derecha. Al salir de la estación subía los escalones de dos en dos, pisando siempre los números pares. Todo era gris, monótono y rutinario. Hasta que te vi. Llevabas un vestido amarillo y una boina azul y en tus labios una sonrisa deslumbrante parecía decirme que el mundo eran más cosas que el trabajo y las obligaciones. A partir de aquél día cambié. Me levantaba a deshora y no controlaba el tiempo que pasaba en la ducha. No contaba las cucharadas del café y olvidaba leer el periódico. Sin embargo siempre lograba coger el metro de las 8:13. Y te veía, te veía cada día.

Solo sé que era martes, como siempre estabas allí, con tu boina azul. De repente un sonido atravesó la estación y algo se clavó en tu pecho.Te desplomaste al suelo y tu sonrisa simpática se transformó en un gesto triste. Te habían disparado, habías muerto.

Me quedé allí, de pie, mirando al vacío. "Lo siento, los cambios me dan miedo", pensé mientras sentía el peso de la pistola en mi mano.



[El corazón es agua, que se remueve, arrolla, arremolina, MATA]

I és que aquí la merda se'ns menja.

Un petit balanceig sobre els teus peus. Mires al teu voltant i no hi veus res més que gent i merda. No t’agrada gens aquest lloc. Mires el rellotge però no té piles. Busques el mòbil i no el trobes. Et poses nerviosa. Et criden però tu no sents res. Et toquen l’esquena, et sobresaltes i comences a cridar. Tothom et mira. Et poses vermella. Et donen el mòbil que suposadament havies perdut. Vols sortir d’aquell vagó brut i pudent, però no pots. Totes les conversacions se’t fiquen al cap i comences a marejar-te. Fa massa calor. Necessites aire. Aire mínimament pur, no aire contaminat d’un túnel negre claustrofòbic. Un marrec plora perquè té gana i la seva mare l’ignora. Li dones un caramel de maduixa perquè calli d’una vegada. Somriu i te’l pren de les mans com si fos un tresor. La mare li dona aigua. I tu t’estàs pixant. Et gires cap un altre cantó no fos cas que tinguéssim un accident no desitjat. Un vell verd t’intenta tocar el cul, però li pares les mans; i després es queixen dels joves! T’asseus i amagues el cap entre les mans, deixant que els cabells llargs i fins se t’escampin pels avantbraços. Tot i que no ho has dit mai a ningú, t’agrada aquesta sensació, et reconforta. T’adones de que tens una llàgrima maldant per fer-se veure, per fer-te caure un altre cop davant de tothom. Però aquest cop decideixes que no, no tornaràs a caure, és més, aquest cop t’aixecaràs tu sola. Et poses dempeus i t’adones de que el tren ha parat. No és la teva parada. Ets en un poble que mai abans havies trepitjat, però sense pensar-t’ho dues vegades surts del vago i comences a córrer. Enveges el vent del teu voltant, ell pot anar on vulgui. Pot triar cap a on bufa o deixar-se portar pels corrents. És lliure de decidir si serà calent o si pel contrari gelarà el cor de més d’un. I crides, crides per tot. Per tu, per ell, pel teu rellotge, pel teu mòbil, pel nen que té gana i fins i tot pel vell idiota que intentava tocar-te el cul. Crides fins que esgotes les paraules i comences a expulsar pensaments, fins a deixar la ment en blanc. Després gires sobre tu mateixa i et dirigeixes a l’estació, per agafar el primer tren cap a casa. Un cop dins, mires al teu voltant i no hi veus res més que gent i merda. No t’agrada aquest lloc. Mires el rellotge però no té piles..

Deixa ja de regalar somriures falsos a tothom qui passa a menys de 3 metres de tu. Oblida't de pagar cafès a tort i a dret tan sols per mantenir converses buides amb els teus companys.
Que no ho veus que al final et mossegaran les teves pròpies paraules? Fas servir sentiments de segona mà per despertar passions noves de trinca...
Segurament encara no ho saps, però això que fas és la pitjor bomba explosiva que existeix. Potser no t'arribarà a explotar mai a les mans, però se't menjarà el cor lentament.

..I acabaràs passant la vida tancat dins de tu mateix, comptant penes, perquè les ovelles ja s'hauran cansat de tu.

Éramos tan buenos jugando a coser mentiras... lo único que podíamos perder era un poco de credibilidad y un soplo de autoestima. ¿La condena? Unas cuantas noches en vela eran suficiente para volvernos al mundo real, destaparnos los ojos y hacernos gritar que el mundo no está hecho para cobardes.

Cállate

.

Por una vez calla y escucha. Oirás al mundo gritar y de repente tus oídos se volverán sordos. Te quedarás quieto, sentadito en tu rincón, temblando y mirando al suelo inventando mil excusas para salvar el culo. No te rías. Sabes que tengo razón y sé lo que me digo. Así que ve recogiendo tus cosas y plantéate un poco que haces aquí.

No tenemos miedo, ni sueños, ni hambre, ni dudas. Vivimos solos, amados, asustados, buscando momentos inolvidables, sensacionales, estrambóticos e irreales. Somos nosotros; pocos, muchos, ruidosos o callados, los que vivimos experiencias no-renovables que quedan guardadas; llenas de polvo, olvidadas, marginadas… en el más oscuro rincón de nuestros cerebros; cansados, arruinados, expectantes y despampanantes.